Els parcs temàtics agraden

Ahir vaig passar el dia a Haines, Alaska. Un poblet petit, plovia com feia temps que no veia caure tanta aigua, i els núvols tapaven les muntanyes que l’envolten. El mar, de color turquesa, revolucionat. Els carrers, buits, però els pocs que s’hi passejaven anaven tot xino xano, ni un amb paraigües. Vaig poder parlar amb alguns dels "locals", i em deien… pluja? d’això en dius pluja? Gent agradable, que viu a Haines perquè li agrada Haines. I us he de dir una cosa: Haines és molt ben parit…

Pel vespre, vaig agafar el ferri fins Skagway. En arribar, foscor i directe cap al motel. Aquest matí, quan he sortit, he vist un poble – parc temàtic: un carrer amb cases decorades estil finals del XIX, tot amb l’aire de la febre de l’or, el tema de Skagway. Joieries i boutiques de souvenirs a per tot, i turistes dels creuers que les inundaven. Darrera, dos altres carrers tranquils, on viuen els actors que venen a les botigues, que condueixen els autocars… amb el seu super i cafè restaurant sense glamour.

Tot plegat, com Dawson City, al Yukon, o com Banff, als parcs de l’oest del Canadà, o com Port Aventura… Però a Skagway hi van 900.000 turistes cada any, a Haines, no se sap… i m’ha vingut al cap l’idea de l’alcalde de Florència, que diu que caldria crear noves Florències, parcs temàtics, per així alliberar Florència de tants visitants que la fan inhabitable… Us ho ben juro, a la gent li agraden els parcs temàtics, llocs teatrals, bonics, arreglats, decorats simples que són més que suficients per transportar-los vés a saber on, però que els agrada, i paguen per anar a veure’ls. No sols això, sinó que un cop allà, es gasten encara més quartos en regals que demostren que hi han estat.

Conclusió: caldria crear parcs temàtics a per tot arreu, perquè la majoria de la gent hi pogués anar i esbargir-se, de manera que als pocs que ens agrada viatjar, poguessim trobar més Haines, que amb pluja i tot resulten adorables.



Comentaris tancats a Els parcs temàtics agraden

Des de Calapalin, Alaska

Sóc a Calapalin, a Alaska. En anglès en diuen Wasilla, d’aquest poble. Hi havia estat altres vegades, hi sempre m’havia semblat extremament lleig. Però avui, mainada, l’he trobat preciós. Al costat de la carretera – carrer principal, hi ha un llac! I cap al sud, muntanyes nevades, les de la península de Kenai. A l’est, més muntanyes, amb poca neu… Tot brutalment bonic. [@more@]I és que avui, a Alaska ha fet Sol!!! I sembla el paradís. He fet fotos del McKinley o Denali (com us agradi més) des de totes bandes. Els llacs a tocar de la carretera reflexaven cel, muntanyes, bosc… Una concentració de primavera i estiu, fresca pel matí, caloreta per la tarda, i una alegria general com qui li acaba de tocar la loteria.

A sobre, finalment, no només he ensopegat amb una moose (em sembla que en diem ant, en català, d’aquesta bestiola que m’apassiona), sinó que no s’ha mogut i l’he pogut fotografiar. Ahir, vaig sortir cap al tard, allà a les 10 de la nit, a fer fotos de la posta de Sol sobre els cims de les muntanyes… i de cop i volta, una moose i un moosset (o moosseta, ves a saber, abans no els surten les banyes no hi ha qui ho sàpiga), van passar la carretera. Els vaig fer un parell de fotos, i totes dues mogudes, ja us podeu imaginar, els nervis i l’emoció… Quin desastre, sort que no em dedico a la fotografia, això si que ho tinc clar.

Espero que segueixi fent bon temps, que demà he d’anar cap a la península de Kenai… Jo crec que ara que baixen les temperatures a casa nostra (diaris d’internet dixit), potser s’ha traslladat a aquest racó de món…



Comentaris tancats a Des de Calapalin, Alaska

Viatjar, fugir, gaudir

Em truquen des de Barcelona, tot són problemes.

Estic viatjant pel Yukon i Alaska. Fent una base de dades d’hotels, motels i empreses d’activitats (helicòpters, avionetes, canoes i kaiaks, senderisme….) del Yukon i Alaska, haviam si l’any vinent puc presentar (i vendre) més viatges ben parits per aquestes terres.[@more@]

El Yukon m’ha deixat bocabadat. He vist llacs tranquils, boscos infinits, pocs, molt pocs pobles petits, amb gent simpàtica i surrealista, com els xinesos que fan hamburgueses a Mayo, o en Mike, que es veu que era italià, i que fa pizzes per esmorzar, a Keno City, 20 habitants…. He ensopegat amb l’ant (moose) am,b les banyes més grans del món, i me l’he quedat mirant com un estaquirot, sense fer-li cap foto… i he seguit Dempster Highway amunt. on una xicota rossa i nerviosa m’ha informat que havia de seguir més amunt, per veure…. i jo que no tenia bezina… però li vaig fer cas, i passat un coll gegant i fred, vaig capbussar-me a la tundra…. Avui he fet la "Top of the World Highway", entre Dawson City i Tok, entre el Yukon i Alaska. El no va plus. Parava, i sentia el vent i el trons del els tempestes que m’envoltaven. No és pas la Karakorum, però per entrenar-se, us ben juro que serveix. Pistes, muntanyes i muntanyes, cel, núvols, arbres esquifits…

Ara sóc a Tok, i demà a fer km. Cap a Fairbanks, i deprés el Denali… sort que encara falta per tornar a BCN…



Comentaris tancats a Viatjar, fugir, gaudir

Internet i viatges



Internet ha ben canviat, això de
viatjar. Sóc al Canadà, i a gairebé tot arreu, trobes una conexió.
De fet, no tenir-ne se’t fa estrany. Cada dia som més els que
viatgem amb el portàtil o qualsevol altra andròmina a sobre. Ara
mateix sóc a l’Inside Passage (el ferry que fa la costa oest del
Canadà, entre Prince Rupert i Port Hardy) , i aquí davant meu algú
altre també està pitjant tecles. [@more@]Cada dia llegeixo els diaris, faig
feina de bancs, baixo emails de la feina, truco sovint a ma Mestressa
i Senyora amb l’skype, càmara inclosa… i tot plegat et fa sentir
menys lluny de casa, però no pas més a prop. No et pots allunyar
del teu dia a dia, i en canvi les onades fan ballar aquest vaixell
que navega per la costa del Pacífic. Faig feina de l’oficina, però
enlloc de parets i soroll de cotxes, veig muntanyes i illes cobertes
d’avets, enmig d’un mar gris com el cel plujós. La veig i xerro amb
Ella, però dormiré sol.

De ben segur m’agradaria fer un viatge
sense internet, però ni tota la tecnologia del món acaba amb
l’essència del viatge. Ni de lluny!

Comentaris tancats a Internet i viatges

Óssos, balenes, fotos…



Amb el grup del viatge en el que faig
de guia, ahir vam anar a veure els óssos bruns o grizzlis, i després
vam anar a un centre de rehabilitació d’animals, a Prince Rupert.
Allà hi vam poder veure àligues calbes, cèrvols petitonets,
mussols… Demà segurament veurem orques i balenes… I tothom, es
mira aquests animals salvatges, els hi fa un munt de fotos, se’n
maravella. [@more@]No és que a mi això no em passi: me’ls miro i no me’n
canso de veure’ls, els hi faig fotos… però no paro de
preguntar-me: què fa que ens resulti tant atraient de poder veure un
ós o una balena, en el seu medi natural? No és pas l’animal en si
mateix, perquè seria molt més senzill anar al zoo més proper…
tampoc és l’entorn, perquè si no és pels óssos o les balenes, ben
pocs s’inscriurien als viatges… I perquè en volem tantes fotos? La
majoria retrata i retrata les bestioles tan que pot, i si possible,
se’n fa fer una (o dues o tres….) on ell o ella surti amb l’ós a
darrera.

No ho sé ben bé, però segurament
necessitem sentir a través d’aquests animals i paisatges, que encara
existeix un món suposadament salvatge o pur, i que hi hem estat, que
l’hem "tocat". I quan sigui l’hivern, i el dia a dia
rutinari ens esclafi, podrem veure les fotos i recordar quan vam ser
"lliures" al costat de l’ós o la balena.

Tot just una teoria…

Comentaris tancats a Óssos, balenes, fotos…

Columbia Britànica Independent!!!



Si per mi fos, proclamaria
l’independència d’un munt de països, fins i tot d’uns quants que no
ho volguessin. Per exemple, a mi m’aniria molt bé que la Columbia
Britànica fós un país, separat del Canadà. De fet, també Alberta
hauria de ser un país. Perquè? Doncs és ben senzill. [@more@]La gent
s’organitza els viatges, en termes de països. Per tant, quan algú
vol anar al Canadà, vol veure el màxim del país, que tot sigui dit
de pas, és ben gran. Immensament gran. Tant que alguns entenen que
és millor dividir-lo en dos, i visitar l’est o l’oest. Bé, cal dir
que això em sembla un petit pas endavant. Ara bé, el pas que ben
pocs fan és de seguir dividint, i per exemple, distingir entre la
costa de la Colúmbia Britànica i els parcs nacionals de Banff i
Jasper, a Alberta. Tot és Canadà Oest. I ben mirat, és cert.

Abans de seguir la meva proclama
política, cal recordar un axioma important. El turista modern té el
desig de veure el món sencer. I el món sencer és encara més gran
que el Canadà. Tan gran, que cal dividir-lo d’alguna manera: i es
divideix en països. Tants paísos visites, tant de món coneixes. La
conseqüència és la següent: el turista modern, abans de venir al
Canadà Oest, ja sap que mai més hi tornarà, perquè ha d’anar a
conèixer el món, és a dir, els països que el formen.

Aquest fet té una repercussió brutal.
Si el país a visitar és gran, com ara el Canadà, cal dividir el
poc temps de viatge (dos setmanes com a molt, tres pels mestres)
entre un munt de llocs, segons recomanin les guies de viatges i els
forums d’internet (on escriuen els moderns turistes visita-països i
altres xarlatans).

Per tant, jo que crec que la costa del
Pacífic demana com a mínim un bon viatge, i que els parcs nacionals
de Banff, Jasper i la resta de les Rocalloses canadenques, reclamen
un viatge en exclusiva, passo a ser militant de l’independència no
desitjada de la Colúmbia Britànica i Alberta. Això tocaria molt la
moral, tant als interessats (que se senten ben feliços de ser
canadencs) com als turistes, perquè seria com fer més llarga la
coneixença del món, en afegir països.

Però permetria fer viatges més ben
parits.

Comentaris tancats a Columbia Britànica Independent!!!

Fot un grapat de dies que no escric

Ep, que no m’he evaporat. De fet, tinc un munt de notícies:

Una gata ha aparegut. Primer, no ens (jo i ma Mestressa i Senyora) en vàrem refiar massa, anava acompanyada d’un altre gat gris. Però s’asseblava a la nostra gata. Sa filla? Encara no ho sabem, malgrat albirem esperances. No ens ensenyarà cap partida de naixement, i per tant, ho tenim un pel complicat això de demostrar maternitats…. però els ulls, i la manera de gratar-se, i de llepar-se, i mirar-nos… si, creiem que es tracta de Gata II.[@more@]

He anat a una reunió política que semblava un xic clandestina. Hi he parlat, malgrat m’he fotut nerviós com de costum, no serveixo de polític. En surto prou content i esperançat. És la primera vegada que vaig a una reunió així…

Sembla que marxo aviat. Uf, no me’n canso, la ilusió torna. Dakota del Sud, Oest del Canadà i Alaska. Només d’escriure-ho, friso. Com pot ser que m’agradi tant anar per aquests móns de Deu?

Escric i de tant en tant, em deixeu comentaris. Em fa molta ilusió, això també. Jo no en deixo masses, ni per ací ni per allà, però us llegeixo. Si us deixo un missatge, no us penseu que tot just acabeu d’arribar-me a l’ànima. Ho feu tot sovint. Tot just que no ho sé expressar!

Comentaris tancats a Fot un grapat de dies que no escric

45

Avui, per fer una reserva, he hagut de posar l’edat que tindré a 9 d’agost:

45

Uf, quin iuiu…

1 comentari

I s’han endut a en Bongo

El sàtrapa és mort. Se l’han endut cap al "Seu País", anomenat Gabon, amb una capital que en diuen Libreville (Lliure Vila, en podriem dir). Amb honors, la caixa carregada per soldats blancs (no sé si espanyols o francesos o simple i purament, mercenaris), el seu cos ha volat tot dret cap al sud, allà on han declarat 30 dies de dol. De fet, mireu si manava, que han declarat 3 dies de dol al veí i petitó Sao Tomé.[@more@]

Em pregunto: realment, ens cal ser tant respectuosos amb un dictador d’un país estranger, en nom de la sobirania d’un país propietat d’una família, i els interessos economico-politico-estratègics? Fins a quin punt, em segueixo preguntant, els beneficis a curt termini no fan altre cosa que fer-nos mal, que fer-nos menys creibles enfront d’aquells que somien en ser persones lliures, algun dia? Som tan diferents els europeus dels americans, nosaltres respectant a dictadors a Àfrica, ells vigilant Sud-Amèrica i Orient Mitjà?

El sàtrapa és mort. No sé si trobaran a un bon hereu que ho segueixi controlant tot, o bé els passarà com a la Costa d’Ivori. En Houphouet-Boigny els va deixar, i la guerra i la misèria es van estendre. Enfí, veieu aquest video que potser us distraurà… la lletra és brutal… monpetit chouchou… ça c’est l’Afrique, mais oui…

 

http://www.youtube.com/v/
" title="http://www.youtube.com/v/"> " class="ltVideoYouTube" />

 

 

Comentaris tancats a I s’han endut a en Bongo

Fracàs i èxit pagesivol-urbà

Els enciams han estat un desastre, només bons per fer compost. Hem collit algunes cebes, més esquifides que si haguessin patit una guerra. Els raves, petitonets, ja començaven a buidar-se per dins, mancats de tot gust… si mainada, els fracassos de la meva nova vida pagesivola urbana (conreu en test per no ajupir-me en excés) s’han multiplicat. Però no us penseu que hagi perdut ni un bri d’esperança. Els èxits, escassos, hi són: [@more@]els alls, en un mes, són tan fins com deliciosos. Tinc una tomaquera que no deixa de creixer, amb dos tomaquets que tot verdosos, van creixent. I què us diré dels fruiters: he anat cuidant un perer que havia plantat l’àvia, i sembla que té aquest any colliré una pera!!! Per acabar, ma Mestressa i Senyora m’ha introduit en l’art de les floretes i plantes diverses. 4 jardineres pengen de les finestres de la casa, i per ací per allà, el romaní i l’espígol van creixent… encara que us he de dir, que amb l’esforç de plantar-els, un xic més i m’hernio… ai ai ai….

De moment, seguiré pel front dels alls i els tomàquets, necessitats d’alguns èxits més. I després, hi tornaré amb els enciams.. bé, segurament serà l’any vinent, tot plegat, que jo aquest estiu he de marxar, i no me’n podré cuidar. Per altra banda, això de les floretes em va fent patxoca: confio en anar donat vida i color a la casa, que afegit a l’ilusió que li fa a Ella, segur que seran font d’alegria!

Finalment, us confesso un nou objectiu (somni) que ens hem plantejat, a llarg termini: tenir un hivernacle, tot ple d’enciams i tomaqueres, de floretes i plantetes, amb una tauleta i dues cadires al mig, on Ella i jo poguem pendre un te per la tarda, tot llegint la premsa o el que convingui… ben parit, eh?

1 comentari