Com els óssos

Estic patint un procés migratori. Us ho explico. Ma casa, el Centre del Món, és a l’Empordà. Punt final, no cal discutir-ho. Però a l’Empordà, la marabunta civilitzatòria del progrés, avança a passes de gegant. A tot drap, diria jo, en vulgaris. I sabeu què passa? Doncs que per sobre de tot, cerco pau i tranquilitat, ocellets i silenci, sentir allò que és ben petit, veure el cel estrellat de nit. [@more@]L’he trobat al Ripollès, a un poblet decadent amb aires de Heidi. No m’agrada la muntanya, tendeixo a veure parets allà on s’alcen, i l’aire que ve del cel amb la llum, és més aviat escàs. Però no es pot tenir tot, i allà sento el crac crac de la fusta quan camino, les vaques que pasturen… I més. El lloc no té pinta de poder encabir un poligon indústrial ni cap mena de progrés, els cotxes hi han d’arribar a poc a poc, i no sembla pas que penssin en ampliar l’estreta carretereta. Les botifarres no valen res, allà dalt de la muntanya, i l’enciam i els tomàquets, amb feines de supermercat, als horts ben poca cosa hi creix. Però ja ho importaré de l’Empordà, i així amagar-me de l’empenta que tot ho arrasa.

Dubto si me sabré adaptar a aquest país de parets i poca llum, de desconfiança en el forater, però com els óssos, sento que em cal pujar muntanya amunt, fugint del brugit, no pas perquè m’agradi o vulgui, sinó perquè allà on hi va la gent, jo escampo boira.

 



Quant a mmmhhhhhhh

mmmhhhhhhh… no sabria ben bé que dir… mmmhhhhhhh…

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.