Primer intent de renaixement

Hola mainada,

Hi sóc, si, i hi segueixo sent. Excessos de feina, és a dir, nervis a l’estómac, com pujades i baixades sobtades dalt d’un avió espatllat, i tempestes de llamps i trons que t’arrepleguen al mig d’un immens camp d’userda, sense protecció… m’han fet deixar aquest bloc, racó dels pensaments. Però tot xino xano, carícia de ma Mestressa amunt, petonets de ma Sentora avall, ens en anem sortint, i de cop i volta, em veig amb ganes i plaer d’escriure quatre ratlles a ca la valencianeta.

Apa, ja he tret el cap.



1 comentari

El vi i la butxaca

Sóm a 25 de desembre, fum fum fum, és Nadal. De bon matí (sota els meus estandarts, of course). He dormit molt bé, molt molt bé, tot seguit, les meves 8 horetes. A sobre, em llevo, i fa un bon dia, el carrer està buit i sense trànsit. I tot plegat, certament, em fa feliç. I sabeu perquè tot va tant bé? Doncs perquè ahir al vespre, sopant amb mon pare, em vaig fotre uns vins boníssims. Quan dic boníssims, vull dir que em van delectar el paladar, la gola i l’ànima. Primer, l’Ermita, Priorat, de l’any de Maria Castanya. Després, vam seguir amb un burdeus Chateau vés a saber què. Mel, mainada, pura mel.[@more@]

Però anem a allò que importa. Amb la mà de vi que vaig engolir, com és que he dormit tant i tant bé, i em sento com un angelet  volador? Abans de respondre, permeteu-me posar-vos en antecedents. A mi, això del mam, cada dia em va pitjor. Ja fa temps que amb prou feines bec cap licor ni aiguardent. I els vins, he decidit que han de tenir un mínim de qualitat, perquè si no, em desperto a mitjanit, somio coses lletges i preocupants, i quan em llevo pel matí, estic fet una piltrafa humana. Ja fa temps que em vaig auto convencent que algun trist dia, m’hauré de mirar les ampolles de reull i de lluny.

Però es clar, de tant en tant, bec, i tot va perfecte, com avui. El problema està que cada vegada que això passa, és perquè m’he trincat un beuratge d’alt cost monetari. Clar, ahir vaig ser convidat. Però amb ma Mestressa i Senyora, ja procurem no comprar cap ampolla de menys de 10 euros. Percebo que caldrà anar pujant la xifra. I penso, i si enlloc del fetge, és la butxaca la que m’acaba fent mal?

Doncs no, m’estaré d’altres despeses, perquè abans la salut i el plaer que el manteniment de la butxaca. I com que em sembla que Ella hi estarà del tot d’acord, doncs au, felicitat fins a la pobresa absoluta.

Que tingueu un Bon Nadal, mainada!!!!



1 comentari

Dormir fent un nus

Ma Mestressa i Senyora m’ha fet veure, aquest matí, mentre Ella conduia per la carretera vella d’Alacant cap a l’aeroport, entre ametllers, que he après a dormir fent un nus. Us ho explico. Quan em va tocar la loteria de Nadal, el Nen i totes les altres i la vaig conèixer, ens fotiem sota els llençols, i després d’entremeliar-nos a tort i a dret, arriibava l’hora de fer nones. I jo m’apartava, perquè necessitava espai. Repeixo: espai. El llit no era mai prou gran per poder dormir amb plenitud. Vaig camí dels 3 anys amb Ella, i avui ja he superat plenament l’absurd desig d’espai. Ahir al vespre, com ja feia dies, vam fer un nus. I ben lligat, em vaig adormir, amb aquella son fonda i relaxant, quan una munió de coixins i tendreses diverses t’envolten i et tapen. Mmmhhhhhhh…. hi hauria de posar més m i més h…. I després que diguin que els homes, de mica en mica, no aprenem….



1 comentari

Crida desesperada

Centrem-nos: em cal imperiosament que nevi, el dia 31 de desembre, cap a les 5 de la tarda. D’acord, admeto que la nevada s’engegui una hora abans o després, no estat mai de ciències, i no calen precisions microscòpiques. Tot just vull flocs de neu caient a tort i a dret, si pot ser sense vent, d’una manera suau, poètica i delicada. Jo ja seré al paradís, perquè ma Mestressa i Senyorà m’acompanyarà, i prendrem cafè amb un trosset de llimona i un xic de rom, mirant embadalits pel finestral de casa. Però ja us podeu imaginar, que cerco la perfecció celestial. El 30 tenim previst d’anar a comprar menjar, fins omplir el rebost, la nevera i el congelador. El 31, dormirem fins tard, esmorzarem, acabarem d’arreglar això i allò, i a dinar falta gent. I després, el cafetó que us deia. I quin millor moment per quedar aïllats per un munt de neu apoteòsic? Així que faig una crida als que tingueu poders màgics i altres ciències ocultes o imaginàries, perquè m’ajudeu a que nevi, nevi i nevi, el 31 de desembre, cap allà les 5 de la tarda….

2s comentaris

Contradiccions catalanístiques

Ara que estem tots ilusionadets amb això de les consultes, la independència que s’acosta, i patapim patapam… jo m’estic trobant amb un fet que per molt que sospités, no m’hi arribo a acostumar. Potser us semblarà una tonteria, però per temes de feina i relacionat amb un projecte de web que estic duent a terme, m’està afectant en gran manera:[@more@]

Quatre escassos gats, una quantitat ínfima i microscòpica, fa les seves cerques a internet en català.

I dels que cerquen a internet en català, la immensa majoria ho fa des del google.es, enlloc de fer servir el google.cat.

I dels que fan servir el google.es, la majoria el tenen configurat en espanyol.

I tots plegats, repeteixo, quatre gats (i gatetes, of course).

La immensa majoria, cerca en espanyol. I quan veuen que la pàgina que han trobat i els interessa també està en català, cliquen tot joiosos, i a navegar una estoneta en català, que cal fer país.

Em podreu dir: en català no es troba res, hi ha molt poca cosa. Resposta 1: i menys que hi haurà, gràcies a tu. Resposta 2: si que n’hi ha, bé que de tant en tant en trobes, i t’agrada.

Jo crec que tot plegat, és com això de la independència: tothom diu que la vol, però també diuen que no pot ser. Els catalanets volen i dolen. Quin desastre, l’obstacle principal és la petitesa de la teva gent.

Enfí, alegria que són 4 dies!!! A més a més, com que pertanyo al sector optimista… apa, salutacions mainada!

Comentaris tancats a Contradiccions catalanístiques

Avui m’han “operat”

Si si, avui m’han operat, sense cometes. L’ull esquerra. Quatre gotes, mitja horeta amb els ullets tancats, seu aquí, posa la barbeta allà, agafa’t però tranquil que no et faré mal, i au, toc toc toc a l’ull, com si m’hi fotessin el dit amb una certa finor, un minutet tot plegat, i ja està. Sensació desagradable, molèsties i un cert malestar, però res d’important. Allò que s’havia d’arreglar, ja estava arreglat, via làser. He sortit caminant, carrer Muntaner avall.

Realment, és espatarrant. A mi només m’havien operat una vegada, i tammbé va ser l’ull esquera, amb 5 anyets. Quin horror. I ara, quaranta anys després, gotetes per aquí, làser per allà, i cap a casa tot passejant amb mon pare (que m’ha volgut acompanyar, si a mi m’impressiona, imagina-te’l ell), i aquí escrivint el post al cap d’unes hores.

Què voleu que us hi digui, a mi això de la tecnologia em té alucinat.

Comentaris tancats a Avui m’han “operat”

Pels Rojos

Avui, una notícia m’ha esgarrifat: resulta que en una sèrie que fan a la tele dels Estats Units (és a dir, que qualsevol dia faran per aquí, en algun canal desitjós d’audiència), on hi surt un nen racista, a qui no li agarden els pels rojos. En conseqüència, en un d’aquests darrers capítols, se li acut de dir que cal carregar-se’ls. I bé, alguns li han fet cas, i 7 nens reals han rebut bofetades reals d’altres nens reals que han pres al peu de la lletra allò que el seu ídol de la tele els hi diu. Brutal.

Primer, em demano, quina mena de persona pot haver fet aquesta sèrie? En té necessitat? Està malalt? És una simple i horrorosa qüestió de diners?

Segon, quines criatures estem creant? Pares, escoles, ciutadans… qui els ensenya això? O potser més ben dit, qui els deixa que facin això?

No sóc partidari de cap mena de censura, però si que crec que alguna cosa se’ns en està anant de les mans, en tot aquest joc entre la realitat i l’imaginari.

Comentaris tancats a Pels Rojos

Dia del dormilega

Avui he dormit bé, molt bé. Feia un puntet de fred, m’he embolicat bé amb els llençols, coixins per tot arreu, i au, a fer nones… m’he despertat, m’he fet el ronso, i au, sant tornem-hi… oh, que bé… haurien de fer-li un monument als inventors del llit, de les mantes, dels llençols, dels coixins, i dels primers dies de fred de la tardor…

1 comentari

Com els óssos

Estic patint un procés migratori. Us ho explico. Ma casa, el Centre del Món, és a l’Empordà. Punt final, no cal discutir-ho. Però a l’Empordà, la marabunta civilitzatòria del progrés, avança a passes de gegant. A tot drap, diria jo, en vulgaris. I sabeu què passa? Doncs que per sobre de tot, cerco pau i tranquilitat, ocellets i silenci, sentir allò que és ben petit, veure el cel estrellat de nit. [@more@]L’he trobat al Ripollès, a un poblet decadent amb aires de Heidi. No m’agrada la muntanya, tendeixo a veure parets allà on s’alcen, i l’aire que ve del cel amb la llum, és més aviat escàs. Però no es pot tenir tot, i allà sento el crac crac de la fusta quan camino, les vaques que pasturen… I més. El lloc no té pinta de poder encabir un poligon indústrial ni cap mena de progrés, els cotxes hi han d’arribar a poc a poc, i no sembla pas que penssin en ampliar l’estreta carretereta. Les botifarres no valen res, allà dalt de la muntanya, i l’enciam i els tomàquets, amb feines de supermercat, als horts ben poca cosa hi creix. Però ja ho importaré de l’Empordà, i així amagar-me de l’empenta que tot ho arrasa.

Dubto si me sabré adaptar a aquest país de parets i poca llum, de desconfiança en el forater, però com els óssos, sento que em cal pujar muntanya amunt, fugint del brugit, no pas perquè m’agradi o vulgui, sinó perquè allà on hi va la gent, jo escampo boira.

 

Comentaris tancats a Com els óssos

Essaig d’equilibri poètic

Anava jo navegant amb ferri pel Canadà, quan em foto amb un personatge a xerrar, que va resultar ser de Florida, terra de Sol i bona vida.

Em parla d’un seu amic amb enveja, a qui no li agrada la pluja, però que viu a la costa del Pacífic, on l’aigua cau molt més que un xic.

Li digué l’amic amb tranquil·litat, no agrada ser estorbat, però més m’estimo anar ben mullat, que de cases i persones estar envoltat.

Comentaris tancats a Essaig d’equilibri poètic